A principi de la dècada dels 80 del segle XX, convivien en el mercat tres tipus de computadors. En primer lloc, els mainframes i els no tan grans, -però encara així grans-, minicomputadores, amb perifèrics distribuïts en diferents armaris, sense recursos gràfics i amb terminals connectats entre si mitjançant xarxes rudimentàries pensades per a teletips. D’altra banda els microcomputadores domèstics basats en microprocessadors de 8 bits. Aquests xicotets computadors es connectaven al televisor, tenien capacitats multimèdia limitades i van representar una alternativa de preu assequible va donar lloc a una incipient comunitat interessada en la informàtica a través de la programació en llenguatge BASIC i els videojocs. Finalment, els ordinadors personals, sorgits a principis de la dècada com a evolució dels terminals de les grans mainframes. Aquests ordinadors incorporaven microprocessadors de 8 o 16 bits i un sistema operatiu monoproceso sense gestió multiusuario ni protecció de memòria. El control del catàleg creixent de perifèrics requeia en el microprocessador i, malgrat la seua escassa potència de còmput, aquests ordinadors es van convertir de facto en la nova eina de gestió de xicotetes oficines.
A la fi dels 80 i, sobretot, durant la dècada dels 90, van aparéixer uns computadors de sobretaula basats en potents CPU de 32 o 64 bits, amb unitats aritmètiques de molt alta precisió de càlcul, memòria principal de gran capacitat -disposada en mòduls estandarditzats-, interfícies gràfiques d’altes prestacions, monitors enormes que superaven les vint polzades, i un sistema operatiu multiusuario i multiprocés basat en UNIX capaç de gestionar eficientment els recursos físics de la computadora.
Comptaven també amb una gran connectivitat via Ethernet que permetia treballar en equip i compartir dades i programes. Aquestes computadores van començar a conéixer-se com a “estacions de treball” o “workstations”, i van anar àmpliament utilitzades en centres d’investigació científica, universitats, estudis d’enginyeria i en els primers centres de producció digital.
Les principals companyies fabricadores de workstations van ser Apollo, SUN –Standford University Network-, SGI –Silicon Graphics Inc.-, HP -Hewlett Packard- i DEC -Digital Equipment Company-, totes elles estatunidenques.
D’aquestes, HP i DEC havien fabricat anteriorment mainframes i minicomputadoras, mentre que Apollo (posteriorment adquirida per HP), SUN i SGI eren empreses de nova creació.
En l’àmbit d’arquitectura de computadors, la frontera entre una workstation i un ordinador personal era difusa i atenia les prestacions i al sistema operatiu. Per exemple, computadors com el Commodore Amiga, el Atari ST o l’Apple Macintosh utilitzaven els mateixos microprocessadors Motorola i terminals gràfics avançats, però es distingien de les workstations que el seu sistema operatiu no estava basat en UNIX. No obstant això, amb el temps les diferències van créixer.
Per exemple, l’arquitectura de les CPU per a workstations va prendre com a model la dels mainframes, però buscava reduir la grandària de les plaques de circuit imprés a un únic circuit integrat.
No obstant això, l’aproximació que va quallar a la fi de la dècada de 1980 va suposar una revisió profunda de la relació entre CPU i memòria. Així, es van vincular estretament els dissenys del processador i del sistema de memòria, afegint una memòria virtual, instruccions específiques per a l’accés a la memòria i un conjunt reduït d’instruccions màquina dissenyades per a la seua execució en un nombre reduït de cicles de rellotge.
Aquesta renovació del disseny de processadors, sorgida de projectes de les universitats de Stanford i Berkeley, va conduir a la coneguda com a arquitectura RISC. Aquesta “revolució RISC” va donar lloc a processadors tres vegades més ràpids que altres coetanis amb el mateix nombre de transistors.
Al començament del segle XXI, un ordinador personal de gamma mitjana amb sistema operatiu Linux oferia unes prestacions similars a una workstation però a una fracció del seu cost. Això va provocar que el mercat de les workstations, així com el dels seus processadors, començara a esvair-se.
A pesar que aquest tipus de computadora va desaparéixer al voltant de 2010, una evolució de l’arquitectura RISC coneguda com ARM és la base dels processadors de dispositius portàtils com a tauletes o telèfons intel·ligents, i fins i tot s’utilitzen en supercomputadors com el japonés Fugaku del RIKEN Center for Computational Science, que consta com el més ràpid en 2020 segons el rànquing TOP500.