Fins a la dècada de 1960 les computadores, a causa de la seua grandària, necessitaven de grans infraestructures i personal tècnic per a la seua instal·lació i manteniment. Aquestes computadores, anomenades també “mainframes”, eren administrades habitualment en règim de lloguer, i empleades per institucions públiques i privades, per a processar enormes volums d’informació, com per exemple el cens o els sistemes de reserva d’aerolínies. És llavors quan apareix el concepte de “minicomputador” com una versió reduïda i més assequible per a la mitjana empresa. L’impacte d’aquesta mena de computadores en l’activitat empresarial va ser enorme, ja que va permetre reduir el temps necessari per a processar la informació, de setmanes a unes poques hores, millorant els processos de decisió i estalviant costos.
Una opinió de consens de l’època establia que una minicomputadora era “una màquina amb capacitat d’entrada/eixida mitjançant teletip o targetes perforades, d’un mínim de 4000 (4K) posicions de memòria, capaç d’executar programes d’alt nivell (BASIC o FORTRAN) i de cost inferior a 25.000 dòlars. Aquest preu representava el cost d’una casa en aquell temps. Habitualment la configuració de l’entrada/eixida consistia en una lectora de cintes o targetes perforades i una impressora de línies, amén d’altres dispositius externs com clasificadoras i perforadores de targetes. La memòria principal s’implementava amb nuclis de ferrita.
No hi ha acord en quin va ser el primer computador d’aquesta tipologia. Diferents empreses van desenvolupar aquesta classe de màquines: els primers computadors de Control Data Corporation, CDC, com el CDC-160 o els famosos PDP-8 i PDP-11 de Digital Equipment Corporation, DEC. Però també va haver-hi altres empreses com Data General o la menys coneguda Wang Laboratories. L’empresa IBM, líder llavors del mercat, va presentar el seu System/3 en 1969, any en què l’Apol·lo 11 va arribar a la Lluna, i va mantindre una interessant línia de productes (System/32, System/34, System/38, …) que va culminar amb el llançament de l’IBM AS/400 quasi vint anys després.
L’IBM System/3 va marcar una fita en el disseny de targetes perforades, perquè manejava un nou format més compacte i al mateix temps amb més capacitat d’emmagatzematge. Podia tindre fins a 32000 (32K) posicions de memòria i el preu de lloguer bàsic rondava els 1.000 dòlars al mes i incloïa el servei d’actualització i manteniment.
Els elements auxiliars com clasificadoras i programes es llogaven per separat. Entorn del computador, situat en una sala especialment dissenyada per a ell, es desplegava un ampli ventall de persones i professions: l’operador de manteniment, que l’encenia durant el dia i l’apagava a la nit, l’analista que dissenyava el sistema complet de gestió de la informació per a l’empresa, el programador que escrivia el codi més específic i l’adaptava a plantilles perquè, finalment, la perforista (solien ser dones) ho traslladara a targetes perforades. La manera d’operació consistia en un programa que, cíclicament, llegia dades codificades en un conjunt de targetes i els processava per a obtindre algun tipus de resum, el qual s’imprimia en l’eixida (impressora o perforadora de targetes).
Aquesta manera de processament també incloïa la compilació de programes. Així, usar el compilador del llenguatge RPG II de l’IBM System/3 suposava diferents etapes. Primer, el compilador, seguit del programa font, es carregaven en el sistema a partir de targetes: el resultat era un programa “objecte” que es perforava en un nou lot de targetes. El procés es repetia en una segona fase: el compilador processava aquest programa objecte i obtenia un lot de targetes amb el programa executable. Finalment, per a executar aquest últim programa, havia d’introduir-se de nou en el computador seguit, ara sí, del lot de targetes amb les dades. El temps necessari per a fer aquesta tasca per a un programa de grandària mitjana i amb absència d’errors era d’una hora.
L’ocàs dels minicomputadores es va deure a diversos factors: l’aparició de microprocessadors i memòries semiconductores de baix cost, la disponibilitat de sistemes operatius com Unix i de xarxes d’àrea local de fàcil instal·lació, però també el desig dels usuaris d’abandonar la dependència de fabricants poc flexibles. Com a resultat, a la fi de 1980 els usuaris van anar substituint els minicomputadores per altres sistemes informàtics basats en estacions de treball o “workstations” interconnectades, servidors de fitxers i ordinadors personals.