Quan parlem d’emmagatzematge de la informació hem de retrocedir fins a les primeres formes d’escriptura. Tanmateix, si l’emmagatzematge d’informació té com a objectiu processar-la amb alguna màquina, llavors només és necessari retrocedir fins a la Revolució Industrial, quan es va plantejar utilitzar la màquina de vapor als telers. Per a això, Basile Bouchon ideà una manera de codificar i emmagatzemar els patrons o dibuixos dels teixits en targetes perforades, mecanisme perfeccionat poc després per Joseph Marie Jacquard.
En aquest context, Charles Babbage projectà cap al 1820 la màquina analítica, precursora de l’ordinador modern, per al càlcul fiable de taules matemàtiques. La màquina analítica emprava les targetes perforades de Jacquard per a la introducció de dades. El programa de càlcul que publicà Ada Byron per a aquesta màquina va fer d’ella la primera programadora de la història.
A la fi del segle XIX les targetes perforades s’utilitzaren amb èxit en l’elaboració automàtica del cens dels EUA i representaren la base de la introducció d’informació en les computadores dissenyades fins ni més ni menys que els anys 70 del segle XX.
En el context de les primeres computadores electròniques, a mitjan segle XX, la construcció dels dispositius d’emmagatzematge de gran capacitat i accés ràpid va suposar tot un repte. Els tubs de Williams, basats en els tubs de raigs catòdics, foren un primer intent.
En els anys 50 es començà a usar el magnetisme com a base de l’enregistrament d’informació, primer en suports tous, com ara cintes, i després en d’altres de rígids, com són tambors i discos. El principi és senzill: s’estén una capa de material magnetitzable sobre una superfície i la informació es grava en forma de dipols magnètics menuts. El computador UNIVAC I, de 1951, incorporava unitats de cinta que podien emmagatzemar fins a 128 unitats o paraules per polzada.
Prompte aparegué el tambor, de forma cilíndrica, amb capacitat de vora deu mil paraules, però va ser sobrepassat pels discos durs, més ràpids i eficients. En un disc dur el material magnètic s’estén sobre diversos plats circulars que giren a gran velocitat. Per cada superfície magnètica hi ha un capçal que permet la lectura i escriptura d’informació. El primer disc dur va ser l’IBM 350, comercialitzat l’any 1956, amb una capacitat de poc més de quatre milions de paraules d’informació. Amb el temps, les millores contínues en la tecnologia magnètica permeteren disposar d’unitats de disc dur barates i de gran capacitat per a tota mena d’ordinadors.
Malgrat el desavantatge de l’accés seqüencial de les cintes respecte de la velocitat dels discos durs, el seu menor preu i major capacitat i adaptació com a suport de les còpies de seguretat, les va convertir en la tecnologia d’emmagatzematge dels grans mainframes i minicomputadors de la segona meitat del segle XX i, sorprenentment, segueixen presents en alguns sistemes informàtics del segle XXI, encara que el seu ús comença a reduir-se.
Les compactes i pràctiques cintes de casset van permetre l’expansió de la informàtica domèstica durant la dècada de 1980. Aquestes cintes foren substituïdes pels discos flexibles que, en essència, utilitzen la mateixa tecnologia que els discos durs, però tenen un suport menys rígid, més lleuger, amb menor capacitat d’emmagatzematge, però fàcilment transportables.
En la dècada de 1990 aparegué un suport amb tecnologia òptica: el disc compacte o CD, acrònim de compact Disk. Malgrat la seua major capacitat d’emmagatzematge, inicialment tingueren el desavantatge de ser dispositius de només lectura. Per aquesta raó es continuaren desenvolupant altres tipus de discos flexibles de vida efímera: el minidisc de Sony, o el Zip i el Jaz de Iomega, en són alguns exemples, amb capacitats que anaven des de 100 MB fins a 1 GB.
A la fi dels anys 1990 va aparèixer la tecnologia flaix, un mitjà d’emmagatzematge electrònic i no volàtil. Inicialment desenvolupada per a fotografia, va permetre el desenvolupament de dispositius d’emmagatzematge molt compactes que, encara que inicialment molt cars, prompte superaren de molt les capacitats de la tecnologia òptica. D’aquesta manera, des de començament del segle XXI les unitats d’estat sòlid o SSD, per les seues sigles en anglès Solid State Drive, han facilitat la substitució gradual dels discos durs magnètics en tota mena de computadors. Gràcies a la tecnologia flaix, aquestes unitats redueixen les necessitats d’energia i augmenten les velocitats de transferència.
Curiosament, l’últim gran avanç en sistemes d’emmagatzematge no es deu a un desenvolupament tecnològic en aquesta àrea, sinó en el camp de les xarxes de computadors. En efecte, l’aparició de xarxes d’alta velocitat ha permès crear grans centres informàtics enfocats a l’emmagatzematge de dades, com ara documents, fotografies, vídeos, etc. Coneguda col·loquialment com el núvol, en essència es tracta d’un espai d’emmagatzematge construït per mitjà d’un nombre enorme de dispositius connectats entre si i accessibles mitjançant una connexió de xarxa. Òbviament, aquest no és l’últim pas en l’evolució…, quin deu ser el següent?