Els primers computadors electrònics comercials, desenvolupats a partir de la segona meitat del segle XX, tenien unes dimensions considerables i enormes costos d’instal·lació, operació i manteniment. Per aquesta raó, solament van estar a l’abast de grans corporacions, entitats governamentals i algunes universitats. De fet, aquests computadors de preus prohibitius se solien llogar, i eren les companyies fabricants, com ara UNIVAC o IBM, les encarregades de la instal·lació i manteniment del computador, així com de la programació i actualització de les aplicacions. Només el personal tècnic especialitzat podia interactuar físicament amb el computador. La informació s’introduïa mitjançant targetes perforades de cartó i cintes magnètiques; els resultats s’obtenien a través d’impressores. Els programes eren concebuts i dissenyats per analistes d’aplicacions, després les programadores i programadors escrivien el codi i, finalment, les perforistes els traslladaven a les targetes de cartó amb màquines perforadores.
A partir de la dècada dels anys 60 del segle XX, els avanços en arquitectura de computadors i sistemes operatius permeteren que la interacció de les persones amb els computadors començara a canviar. El computador començà a ser vist com un servidor o proveïdor de serveis: l’usuari enviava un treball perquè fora executat en algun moment i esperava la resposta al cap de diverses hores o dies. Més tard, els sistemes operatius interactius feren possible que el computador poguera atendre directament i simultàniament diversos usuaris connectats mitjançant terminals remotes situades a unes poques desenes de metres de distància. L’aparició de les xarxes locals i de sistemes operatius, com ara Unix. en la dècada dels anys 80, i d’internet a partir dels 90, permeteren que la distància entre el servidor i els usuaris, ara ja equipats amb un computador personal, no fora un obstacle a la comunicació amb els servidors i l’accés als seus recursos computacionals i d’emmagatzematge.
Les empreses tecnològiques actuals, com ara Google o Amazon, ofereixen els seus serveis a milions de persones a través d’internet. Aquests serveis se situen físicament en milers de computadors o servidors col·locats dins d’armaris o bastidors (racks) de centres de dades. Cada servidor és un bloc constructiu que disposa de processador, memòria i disc, i no té teclat o pantalla. La indústria ha estandarditzat les dimensions físiques d’aquests computadors, així com les condicions d’instal·lació i manteniment a fi de garantir uns nivells mínims de confiabilitat. En els armaris podrem trobar, a més de servidors, altres elements: cabines de discos, commutadors de xarxa, fonts d’alimentació ininterrompuda, commutadors de teclat, ratolí i pantalla, i molts, moltíssims, cables, tant d’alimentació elèctrica com d’interconnexió.
En aquesta zona del Museu d’Informàtica s’exposen diversos computadors i dispositius informàtics d’empreses com ara Hewlett Packard, Fujitsu Siemens, StorageTek, Silicon Graphics o IBM, que han actuat com a servidors durant la seua vida operativa. S’ha triat la planta baixa per a situar-los per l’enorme pes d’algun. Aquests computadors s’utilitzaren en tasques d’administració, docència i còmput científic per institucions i grups d’investigació de la Universitat Politècnica de València.
Com a exemple, Hewlett Packard dissenyà la línia de servidors HP 9000 entre 1984 i 2008. El bastidor exposat és de l’any 2000. Cada HP Server disposa de microprocessadors amb arquitectura PA-RISC de 64 bits a 440 MHz, 32 GiB de memòria RAM i sistema operatiu HP-UX, una versió d’Unix. El sistema d’emmagatzematge HP SureStore Disk System conté discos d’alt rendiment i sistemes de ventilació i alimentació duplicats per a augmentar la confiabilitat. D’altra banda, el sistema d’emmagatzematge HP SureStore Tape Library conté dues biblioteques de cartutxos de cintes magnètiques per a efectuar còpies de seguretat. Cada biblioteca té un robot amb dos dipòsits de 5 cintes cadascun. En aquesta línia, el dispositiu StorageTek L180, de l’any 2007, és una biblioteca autònoma de cintes capaç de gestionar un mínim de 84 cartutxos i arribar als 52 TB en la seua configuració màxima.
Finalment, un altre sistema destacable és l’Altix 3000, presentat per Silicon Graphics el 2003. Orientada al còmput científic, es basada en processadors Intel Itanium 2 i sistema operatiu Linux. Com a nota anecdòtica, el supercomputador Columbia de la NASA, operatiu entre 2004 i 2013, contenia vint sistemes com aquest.