La primera aparició del que es pot considerar un ordinador portàtil és el Dynabook descrit per Alan Key el 1972 mentre treballava a la Xerox PARC. El 1973 IBM presenta l’SCAMP (Special Computer APL Machine Portable) un prototip d’ordinador portàtil capaç d’executar el llenguatge APL fins al moment només disponible per a mainframes. L’SCAMP va ser la base de l’IBM 5100 presentat el 1975, primer computador portable comercialitzat, amb una arquitectura diferent del posterior IBM PC.
En aquella època, altres empreses presentaren models com a ordinadors portàtils, que tanmateix avui consideraríem calculadores amb unes certes possibilitats de programació en llenguatge BASIC. Exemples són l’Epson HX-20 de 1981, amb una pantalla LCD de 120 x 32 píxels, el TRS-80 model 100 de 1983, amb pantalla de 8 línies de 40 caràcters. L’Osborne 1, llançat el 1981, era un ordinador portable (11 kg), basat en el processador Z80, amb una pantalla CRT de 5”, que no incloïa bateria interna. L’IBM 5155 Portable (de 1984) es presenta com a alternativa al previ Compac Portable (de 1983), tots dos basats en el microprocessador Intel 8088, similars en característiques a l’Osborne 1, però amb compatibilitat PC.
El concepte d’ordinador portàtil (laptop), amb l’obertura de closca habitual avui dia, apareix en els anys 1980. El GRID Compass 1101 va ser desenvolupat especialment per al programa de llançadora espacial de la NASA i disposava d’un sistema operatiu propi. El Sharp PC-5000 o el Gavilan SC (primer a descriure’s com a ordinador portàtil), tots dos de 1983, foren construïts sobre l’Intel 8088 i eren parcialment compatibles amb l’IBM PC. El Toshiba T1100 (1985) va ser el primer que aconseguí grans resultats en el mercat com a opció compatible PC.
Les restriccions d’espai determinaren que tradicionalment els computadors portàtils foren sempre més cars i amb menys prestacions que un equip similar de sobretaula. Habitualment considerats equipament de nínxol, per a presa de dades, per a la reprogramació de dispositius o equip portable de suport per a personal tècnic. En cap cas com a lloc permanent de treball.
A partir de 1983 apareixen innovacions associades als portàtils, com ara el ratolí tàctil (touch pad), el stick punter enmig del teclat, però tots aprofitant components especialment dissenyats per a reduir el consum, com el processador 386SL d’Intel o sistemes d’apagada del disc dur. El 1989 Apple presenta el seu Macintosh Portable, amb un ratolí de bola (trackball) configurable a esquerra o dreta del teclat. El 1991 es presenten els primers portàtils Apple PowerBook i el 1992 els primers IBM ThinkPad. Les pantalles de 17” s’introduïren en el mercat en els primers anys del segle XXI, i les primeres càmeres web integrades d’alta resolució no aparegueren fins als anys 2010. En els anys 2020, les unitats de disc d’estat sòlid han permès una reducció de consum encara superior.
Durant els anys 1990 es llançaren al mercat diferents models d’agendes electròniques amb capacitats limitades però que permetien una certa capacitat de gestió. El 2007 Asus presenta el primer ultraportàtil (netbook), l’Eee PC 701, un ordinador de baix cost, amb pantalla de 7” i basat en el processador Intel Atom que permetia, amb les limitacions del seu processador, executar un sistema operatiu estàndard. L’aparició del primer iPhone el 2007 i la primera tauleta, l’iPad d’Apple el 2010, suposà un salt amb vista a disposar d’un ordinador de la mida d’una butxaca. Si bé una tauleta no es pot considerar un ordinador portàtil, òbviament és un producte suficient per a un cert públic. En aquests moments un ordinador portàtil és equivalent a un lloc de treball i les tauletes, no. Avui dia són dos productes complementaris, pot ser que demà siguen el mateix.
Hui dia, per a més del 90% de la població resulta possible trobar un equip portàtil amb la potència necessària per a les necessitats i fins i tot més econòmic que un ordinador de sobretaula. A professionals que viatgen o estudiants els ofereix immediatesa i productivitat, alhora que mantenen accés actualitzat a la informació sense necessitat de connexió a recursos al núvol. Les possibilitats de connexió, l’opció d’unitats de memòria externa i la disponibilitat de programari en línia fa innecessària la inclusió d’unitats de disc òptic (DVD o BlueRay) que començaren a desaparèixer com a configuració bàsica sobre els anys 2010. L’autonomia dels nous portàtils, la mida i el baix nivell de soroll fan d’aquests ordinadors l’opció per al gran públic.