Evolució dels sistemes d’emmagatzematge

En els anys 50 es va començar a usar el magnetisme com a base de l’enregistrament d’informació, primer en suports blans com a cintes i després en altres rígids com a tambors i discos. El principi és senzill: s’estén una capa de material magnetitzable sobre una superfície i la informació es grava en forma de xicotets dipols magnètics. El computador UNIVAC I, de 1951, incorporava unitats de cinta que podien emmagatzemar fins a 128 unitats o paraules per polzada.

Prompte va aparéixer el tambor, de forma cilíndrica, amb capacitat entorn de les deu mil paraules, però va ser sobrepassat pels discos durs, més ràpids i eficients. En un disc dur el material magnètic s’estén sobre diversos plats circulars que giren a gran velocitat. Per cada superfície magnètica hi ha un capçal que permet la lectura i escriptura d’informació. El primer disc dur va ser l’IBM 350, comercialitzat l’any 1956, amb una capacitat de poc més de quatre milions de paraules d’informació. Amb el temps, les millores contínues en la tecnologia magnètica van permetre disposar d’unitats de disc dur barates i de gran capacitat per a tota mena d’ordinadors.

Malgrat el desavantatge de l’accés seqüencial de les cintes enfront de la velocitat dels discos durs, el seu menor preu i major capacitat i adaptació com a suport de les còpies de seguretat, les va convertir en la tecnologia d’emmagatzematge dels grans mainframes i minicomputadores de la segona meitat del segle XX i, sorprenentment, segueixen presents en alguns sistemes informàtics del segle XXI, encara que el seu ús comença a reduir-se.

Les compactes i pràctiques cintes de casset van permetre l’expansió de la informàtica domèstica durant la dècada de 1980. Aquestes cintes van ser substituïdes pels discos flexibles que, en essència, utilitzen la mateixa tecnologia que els discos durs però tenen un suport menys rígid, més lleuger, amb menor capacitat d’emmagatzematge, però fàcilment transportables.

En la dècada de 1990 va aparéixer un suport amb tecnologia òptica: el disc compacte o CD, acrònim de Compact Disk. Malgrat la seua major capacitat d’emmagatzematge, inicialment tenien el desavantatge de ser dispositius de només lectura. Per aquesta raó es van continuar desenvolupant altres tipus de discos flexibles de vida efímera: el minidisc de Sony, o el Zip i el Jaz de Iomega, són alguns exemples, amb capacitats que anaven des de 100 MB fins a 1 GB.

A la fi dels anys 1990 va aparéixer la tecnologia flaix, un mitjà d’emmagatzematge electrònic i no volàtil. Inicialment desenvolupada per a fotografia, va permetre el desenvolupament de dispositius d’emmagatzematge molt compactes que, encara que inicialment molt cars, prompte van superar de llarg les capacitats de la tecnologia òptica. D’aquesta manera, des de començaments del segle XXI les unitats d’estat sòlid o SSD, per les seues sigles en anglés Solid State Drive, han facilitat la substitució gradual dels discos durs magnètics en tota mena de computadors. Gràcies a la tecnologia flaix, aquestes unitats redueixen les necessitats d’energia i augmenten les velocitats de transferència.

Curiosament, l’últim gran avanç en sistemes d’emmagatzematge no es deu a un desenvolupament tecnològic en aquesta àrea, sinó en el camp de les xarxes de computadors. En efecte, l’aparició de xarxes d’alta velocitat ha permés crear grans centres informàtics enfocats a l’emmagatzematge de dades, com a documents, fotografies, vídeos, etcètera. Coneguda col·loquialment com “el núvol”, en essència es tracta d’un espai d’emmagatzematge construït per mitjà d’un nombre enorme de dispositius connectats entre si i accessibles mitjançant una connexió de xarxa. Òbviament, aquest no és l’últim pas en l’evolució… quin serà el següent?