En la història dels computadors, el terme ordinador central (mainframe) fa referència a un tipus de computador, gran i costós, dissenyat per a realitzar grans quantitats de treball. Ha sigut el computador adequat per a grans corporacions públiques i privades que manegen moltes dades, com ara les oficines governamentals del cens o d’hisenda, les companyies d’assegurances, les entitats bancàries, les cadenes d’hotels o les companyies aèries.
Els ordinadors centrals aparegueren en la dècada de 1950. Els primers eren dissenys singulars,[1] però prompte la indústria els va produir en sèrie i agrupà els seus productes en forma de famílies. Cada família constava d’un conjunt d’unitats (unit en anglès) que es combinaven entre si fins a formar el computador a mida del client. La instal·lació típica constava d’una unitat central, que podia pesar més d’una tona[2], allotjada en un gran armari que contenia el processador i la seua memòria principal. S’hi afegien diverses unitats d’emmagatzematge (discos i cintes) junt amb les unitats de control que mediaven entre l’emmagatzematge i la unitat central. Unes altres unitats eren les impressores, les lectores de targetes i les consoles. Cada unitat pesava desenes o centenars de quilos i el conjunt descansava sobre un pis elevat; per davall circulaven els cables que les connectaven i les alimentaven.
Els computadors d’una família podien compartir programes. Aquest fet i la generalització dels llenguatges de programació donaren impuls a la nova indústria del programari. Els fabricants venien assortiments estandarditzats de programes per a cada família; la programació dels computadors s’ensenyava en acadèmies i universitats i aparegueren els desenvolupadors independents.[3]
Pocs fabricants podien desenvolupar i mantenir ordinadors centrals. En el sector de la informàtica dels anys 60 i 70 es parlava del gegant IBM i dels set nans: Burroughs, Control Data, General Electric, Honeywell, NCR, RCA i Univac. Exemples clàssics foren les famílies IBM System/360 (1964), System/370 (1970) i System/390 (1990). Cada família oferia una gamma d’unitats centrals de diversos preus i potències: dins de la família 360 hi va haver 14 models, i els preus de compra oscil·laven entre uns 100.000 dòlars fins a uns quants milions[4]. Els programes i unitats de la família 360 es pogueren utilitzar en les famílies posteriors 370 i 390.
Cada fabricant disposava de delegacions locals que, prèviament a la compra o lloguer d’un computador, ajudaven el client a dimensionar-lo[5] i supervisaven l’espai on s’instal·laria. En cada cas, s’havia d’escollir l’opció d’unitat central adequada, el nombre i capacitat d’unitats d’emmagatzematge i control i la potència de la instal·lació elèctrica i del condicionador d’aire. Quan arribaven les unitats previstes, els especialistes de la marca les connectaven i configuraven. Més tard, es podia ampliar el computador renovant o afegint-hi unitats d’emmagatzematge o també reemplaçant la unitat central per una altra de més potent de la mateixa família o d’una família posterior compatible. A més, el fabricant proporcionava els programes necessaris, instruïa el personal que havia de manejar el computador i s’encarregava del manteniment de la instal·lació.
La tecnologia base dels ordinadors centrals començà amb els tubs de buit, passà als transistors, va continuar amb els circuits integrats i acabà amb els microprocessadors.
Des de la dècada de 1990, els microprocessadors i la miniaturització de l’emmagatzematge digital fan possible construir un potent computador autònom en un mòdul d’un pam d’ample. Els grans sistemes actuals es construeixen acumulant desenes, centenars o milers de computadors i connectant-los entre si mitjançant una xarxa ràpida de comunicacions que els permet compartir programes i dades. Així es construeixen els servidors de comerç electrònic on comprem i el núvol que conté les nostres dades. I el terme mainframe ja no s’utilitza.
La tecnologia base dels ordinadors centrals començà amb els tubs de buit, passà als transistors, va continuar amb els circuits integrats i acabà amb els microprocessadors.
Des de la dècada de 1990, els microprocessadors i la miniaturització de l’emmagatzematge digital fan possible construir un potent computador autònom en un mòdul d’un pam d’ample. Els grans sistemes actuals es construeixen acumulant desenes, centenars o milers de computadors i connectant-los entre si mitjançant una xarxa ràpida de comunicacions que els permet compartir programes i dades. Així es construeixen els servidors de comerç electrònic on comprem i el núvol que conté les nostres dades. I el terme mainframe ja no s’utilitza.
[1] Vegeu https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_vacuum-tube_computers
[2] Vegeu “System_360_Installation_Manual_Physical_Planning”. Segons Wikipedia, “The Univac 1107, without any peripherals, weighed about 5,200 pounds”.
[3] Vegeu https://en.wikipedia.org/wiki/Software_industry
[4] Vegeu en IBM Archives (https://www.ibm.com a/ibm/history/index.html), capítol System/360 Announcement: “System/360 monthly rentals will range from $2,700 for a basic configuration to $115,000 for a typical large multisystem configuration. Comparable purchase prices range from $133,000 to $5,500,000” (el preu dels models especials fets per a la NASA és desconegut). També en B5500 Product Announcement (Aug64): “A full B5500 system capable of running the complete line of software described earlier can be leased for under $20,000 a month or purchased for $830,000. A typical large scale two-processor system can be leased for approximately $35,000 per month or purchased for $1,473,000. Purchase price for a maximum system is more than $5,000,000”
[5] Vegeu “System 360 Installation Manual – Physical Planning”.