Els microordinadors Amstrad: el meu primer ordenador

Ignacio Castellano Munuera

A Espanya, els ordinadors personals van arribar en la dècada dels 80 del segle XX i els que van arribar no van ser ni el glamurós Apple I ni el potent IBM 5100; a Europa l’hegemonia la tenia Amstrad. Era un temps en el qual els videojocs només existien per a màquines recreatives en salons de jocs. Amstrad va ser utilitzat essencialment com a emulador d’aquestes màquines, amb les limitacions que suposa haver d’emular aqueixos jocs amb tan sols 64 KB, que és molt menys del que ocupa qualsevol imatge amb les quals treballem hui dia.

Encara que els microordinadors eren quasi desconeguts, el desig de qualsevol adolescent de l’època era tindre una d’aqueixes màquines i per a això calia convéncer als pares que gastar-se 60.000 pessetes (360 euros) en el nostre nou joguet era una bona idea.

Per a aconseguir-ho no estàvem solos: comptàvem amb la inestimable ajuda de la publicitat.

Com veiem en aquestes campanyes de publicitat, aquest computador es mostrava com una màquina vinguda del futur disposada a ajudar als majors en el seu treball en l’oficina i en la llar, i per als més joves, era un excel·lent company d’estudis.
Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Els ordinadors no tenien res a veure amb el que apareixia en la publicitat, però per a quan la nostra mare s’adonava, l’ordinador ja estava perfectament instal·lat en el nostre escriptori.

El primer que provàvem una vegada havíem tret l’ordinador de la caixa era que podíem muntar-lo, una cosa relativament senzilla, ja que només tenia tres cables i únicament encaixaven en tres posicions, però aquesta gesta ens donava força per a pensar que podríem manejar aquesta màquina sense problemes

Aquesta era la imatge que es mostrava d’inici, no hi havia finestres, ni botons, ni interfície gràfica, solament un parell de línies d’informació i el cursor parpellejant.

Amb una por extrema a tocar qualsevol tecla i trencar-lo, cridàvem al nostre veí, que ja tenia un, perquè ens explicara com funcionava la bestiola. La nostra veïna l’única cosa que feia era dir-nos per on s’inserien els jocs i quin era el millor en aqueix moment.

Amb tot aquest volum d’informació, apagàvem l’ordinador, amb el dubte de si arrancaria després, i ens dirigíem a la fnac de l’època (la gasolinera del poble) a comprar el nostre primer joc. El primer videojoc que va caure a les meues mans va ser el fantàstic Game Over i em va costar 500 pessetes (3 euros).

Jo tenia el Amstrad CPC 464, a color, un detall gens fútil en aquella època i en aqueix model el mitjà d’emmagatzematge era el casset.

Quan ja teníem la cinta amb el joc, l’introduíem en la unitat de casset premíem la tecla Play i esperàvem. No passava res, amb el que havíem de tornar a cridar al nostre veí perquè ens ho fera funcionar. Aquesta vegada, la lliçó magistral que ens brindava el nostre guru personal era una instrucció en BASIC: RUN” (també hi havia una drecera de teclat equivalent, CTRL+ENTER), al que l’ordinador ens responia Press PLAY then any key. Fent-li cas, premíem la tecla PLAY de la lectora de cintes i premíem la tecla espai (era la primera conversa que manteníem amb el nostre ordinador i era fantàstica).

Les cintes de casset estaven classificades segons la duració que tenien: 45, 60 o 90 minuts; en aquest cas el Game Over venia en una cinta de 45 minuts per cara. La càrrega en l’ordinador tenia una velocitat de 1200 bauds. Per a carregar un joc com aquest que ocupava 57 KB, que són 466.000 bits, a 1200 bauds per segon, es necessitaven 6 minuts i mig escoltant aquests sons:

 

La lectura/escriptura era seqüencial, la qual cosa provocava que s’haguera de reiniciar la càrrega des del principi davant qualsevol error

 

Els jocs no eren barats, el preu oscil·lava entre 500 i 3000 pessetes (3 i 18 euros) un valor gens menyspreable per a la situació econòmica en la qual estava Espanya. Per aquest motiu, les còpies pirates funcionaven per onsevulla i un amic que tinguera una microcadena de doble platina era un tresor. Fins i tot hi havia cadenes de ràdio que emetien el joc per antena perquè els oïdors el gravaren, però fallava més que una escopeta de canya.

Quan el joc estava carregat i llest per a usar-se, les sensacions que sentíem eren indescriptibles, era una nova manera de jugar a casa mai vista i gaudíem com a nans.

Passàvem milers d’hores jugant, fins a acabar a la vora de l’esquinç de nina prement la famosa combinació de tecles Q-A-O-P-Space . En general, després d’estar tantes hores jugant, la gent apagava l’ordinador, però algunes persones, entre les quals em trobe, continuàvem una mica més, sentíem curiositat sobre la nova màquina que teníem i ens preguntàvem coses com: per què hem escrit «RUN»?, també funciona en minúscules?, hi ha més sentències com aqueixa?.

Les solucions a aquestes preguntes les trobàvem en el llibre que regalaven amb la compra del CPC.

Manual en el qual podíem trobar les nocions bàsiques sobre el llenguatge de programació BASIC, i estudiant-lo per damunt, realitzàvem els nostres primers codis a manera d’experiment:

10 CLS
20 INPUT «Introdueix un numere»; Num
30 IF Num MOD 2 = 0 THEN GOTO 60
40 PRINT «El número introduït és imparell»
50 END
60 PRINT «El número introduït és parell»

Amb codis com aquest que identifica nombres parells i imparells i executant sentències SOUND, DRAW i  PLOT, ens iniciàvem en el món de la programació. Encara que aquest codi, òbviament, no tenia res a veure amb els codis professionals dels videojocs de Amstrad. Els codis més complexos els obteníem de revistes com a micromania (publicació que encara existeix en el mercat). A l’interior d’aquestes revistes podíem trobar xicotets programes en BASIC per a executar-los en el nostre ordinador.

Com es pot veure en aquest vídeo, les evolucions que van tindre aquest tipus de jocs van ser enormes. Però per a quan en Amstrad els jocs ja eren semblats als que veiem hui dia, Europa ja estava inundada per altres màquines capaces de reproduir els videojocs dels adolescents amb major qualitat, les videoconsoles. Les que van tindre una primera rellevància significativa van ser la consola Sega Màster System, Nintendo Entertainment System(NES) o Sega MegaDrive. D’altra banda, van fer la seua aparició en el mercat els ordinadors compatibles, també coneguts com a compatibles PC. Aquest tipus d’ordinadors provenien de la gamma d’ordinadors IBM PC. Gràcies a que en IBM s’havia decidit crear ordinadors sense llicència sobre el maquinari emprat, centenars d’empreses partien de la còpia dels components dels ordinadors IBM PC per a crear els seus propis models. Els ordinadors que eren creats sota aquest sistema eren etiquetats com IBM compatible. Un dels primers ordinadors compatibles que es van crear va ser el Amstrad PC1512, creat en 1986.

L’arribada d’aquests ordinadors i videoconsoles va ser el començament de la fi de les empreses de programari espanyoles, protagonistes de la Edat d’or del programari espanyol, líders en tota Europa per capacitat de desenvolupament de nous jocs i qualitat d’adaptació de jocs estrangers. Indescomp, Safir Programari, Talp Soft, Gamesoft, Delta Programari, Animagic, CompuLogical, Dinamic, Iber Soft, Iron Byte, Positive, Opera Soft, Zigurat, New Frontier i Sortrapa, són els noms de les empreses que van encimbellar el programari espanyol en el més alt.

Totes elles han comptat entre les seues files amb grans informàtics reconeguts a nivell internacional. Encara que cal destacar dos d’elles, Dinamic i Indescomp.

Indescomp va ser la companyia encarregada de distribuir de la mà de José Luis Domínguez els primers Amstrad CPC al nostre país.

• 

• 

• 

D’altra banda, Dinamic, de la mà dels germans Ruiz i Santiago Morga, van ser els desenvolupadors dels títols de més èxit per a Amstrad CPC i Spectrum.

Dinamic, igual que les altres companyies de programari, funcionaven no pels ingressos o l’èxit que pogueren tindre, sinó per l’empenyiment de les persones que treballaven en elles.

Eren joves motivats pel plaer d’aprendre aquesta nova tecnologia. Sense tot just recursos, eren capaços de dissenyar ingents quantitats de codi que en moltes ocasions era impossible de depurar i aqueixa tasca els costava més temps que la generació del codi en si. Aquests xics despertaven una gran admiració.

Però malgrat els esforços de Dinamic d’adaptar-se als nous temps en els quals ja estàvem jugant amb poderosos ordinadors i consoles de videojocs, no va aconseguir sobreviure. Tanmateix, això no va parar als seus creadors, que es van embarcar en una nova aventura creant l’empresa FX Interactive, empresa que hui dia té gran prestigi a nivell internacional.

En l’actualitat, els seguidors de Amstrad no estem abandonats, ni molt menys. Existeixen llocs en la xarxa on encara podem gaudir com féiem antany.

En primer lloc, tenim una gran varietat de emuladors que ens fan sentir quasi les mateixes sensacions que sentíem amb el nostre CPC. Winape, CPCe, JavaCPC, WinCPC, Arnold, Caprice32, CPC Emu, són alguns dels emuladors dels quals podem fer ús. Són de gran qualitat, molt útils, gratuïts i a més alguns com Caprice32 són de codi lliure i per tant es pot manipular i intentar millorar el codi de manera desinteressada per a adaptar-lo a les teues preferències.

En segon lloc, quant al programari, hi ha un gran moviment en la xarxa per a recuperar els títols que tenim en caixes de cartó a casa i passar-los a format digital, de manera que en llocs com Youtube podem trobar tutorials que ens ensenyen com reproduir jocs en el nostre vell ordinador amb un modern reproductor de mp3.

A part dels aficionats, entre els quals em trobe, també hi ha gent que aposta per portar-ho una mica més lluny i establir un model de negoci amb el qual treballar. Així va nàixer l’empresa ESPSoft, que actualment es dedica a crear videojocs per a Amstrad i ha creat jocs com el TOTEMS: Columns CPC Two.

Els ordinadors CPC van ser els que a alguns de nosaltres ens van impulsar a dedicar-nos al món de la informàtica i és agradable comprovar que l’esperit que ens va inundar en la dècada dels 80 continua viu. Quant a l’empresa anglesa Amstrad, hui dia ja no està relacionada amb la informàtica. En l’actualitat es dedica a fabricar components per a l’empresa BSkyB.