L’àbac, d’origen incert, va ser un dels primers instruments que es van utilitzar per a comptar. Probablement en els seus inicis no era més que una superfície plana amb línies dibuixades, disposada en el sòl, en la qual es movien pedres o comptes.

Més tard els àbacs es van dissenyar a base de comptes inserits en filferros fixats a un marc de fusta.

Hi ha diversos tipus d’àbacs que funcionen de manera semblant i encara s’usen: el suanpan xinés, el soroban japonés i el schoty rus.

La Revolució Científica del segle XVII va servir d’esperó al disseny de dispositius mecànics d’ajuda al càlcul: l’Àbac Neperià (1617) de John Napier, el Rellotge Calculante (1623) de Wilhelm Schickard, la Pascalina (1642) de Blaise Pascal i la màquina de Leibniz (1671).

En la Pascalina els números es representen amb rodes que es fan girar per mitjà d’un punxó. Les rodes es connecten a engranatges units entre si per a transmetre l’implique al dígit situat a l’esquerra.

El funcionament de la màquina de Leibniz es basava en l’anomenada roda o cilindre de Leibniz, un tambor amb forma cilíndrica i dents de longitud variable que es feia girar amb una manovella.

En aquesta mateixa època el francés Claude Perrault va idear l’Àbac de ranures o de cremallera (1670), també denominat aritmógrafo o contóstilo, un dispositiu en el qual els números s’introdueixen desplaçant unes regletes amb un punxó. Els Àbacs de cercles o de tipus Pascalina funcionen igual però els números es representen amb rodes.

Totes aquestes calculadores requereixen gran concentració de la persona que les maneja, ja siga en la preparació prèvia de l’operació, ja siga durant el propi desenvolupament mecànic del càlcul mitjançant la manovella o el punxó. L’objectiu era reduir el temps i assegurar la correcció del càlcul, sobretot en les operacions més complexes com el producte i la divisió, que es feien, respectivament, a base de sumes i de restes successives.

Les grans necessitats de còmput requerides per la Revolució Industrial durant el segle XIX van estimular el disseny i fabricació de nous aparells. En particular, la roda de Leibniz va servir de base tant al Aritmómetro (1820) del francés Thomas Colmar, primera màquina de calcular que es va comercialitzar amb èxit, com a les calculadores de rodes de pins, inventades poc després de 1870 i de manera independent als Estats Units (Frank Stephen Baldwin) i Rússia (Wilgott Théophile Odhner). En totes aquestes màquines els números s’introdueixen desplaçant palanques o botons fins a la posició adequada, mentre que les operacions s’efectuen fent girar una manovella: la suma en un sentit i la resta en el contrari.

Una mica més tard, el Comptómetre (1887) de l’estatunidenc Dorr E. Felt va ser la primera calculadora de tecla premuda. En comptes de fer lliscar palanques per a introduir els números i moure una manovella per a fer l’operació, cada tecla és capaç de sumar o restar el seu valor tan prompte es pressiona. Això feia possible que una persona experta poguera usar, alhora, tots els seus dits per a introduir un número de diverses xifres i efectuar una suma o una resta amb la pròpia pulsació. A causa de la seua gran velocitat de còmput, els comptómetres es van emprar principalment en els departaments de comptabilitat de bancs i empreses.

Cal ressaltar la proliferació publicacions relacionades amb el càlcul aritmètic i el maneig d’instruments. Per exemple, hi havia llibres que ensenyaven mètodes senzills i ràpids de fer operacions, i els de comptes ja fets o comptes ajustats, orientades als xicotets comerciants, que mostraven resultats de multiplicacions i divisions, regles de tres, càlculs amb dotzenes, equivalències entre diferents tipus de monedes, unitats de pes i volum, o el càlcul de percentatges i interessos.

Amb el discórrer del segle XX es va anar imposant el mecanisme de tecla premuda per a introduir els números i es va incorporar un motor elèctric per a fer girar els engranatges. La necessitat de guardar memòria de les operacions va fer que en algunes calculadores s’afegiren mecanismes d’impressió en rotllos de paper. També es van popularitzar les sumadores i els aritmógrafos de butxaca. A mitjan segle van aparéixer les primeres calculadores capaces de multiplicar i dividir de forma totalment automàtica, com les fabricades per l’empresa italiana Olivetti. Finalment, a partir de la dècada de 1970, tots aquests dispositius van ser reemplaçats per calculadores electròniques, molt més xicotetes, barates i fàcils de manejar.